“Si l’aigua cau, tot floreix”, deia Manuel De Pedrolo. I ho deia perquè l’aigua és un element escàs i valuós, imprescindible per a la vida, que fins i tot va ser declarada un dret humà per l’ONU el 2010. Malgrat tot, l’aigua, avui, a casa nostra i des de ja fa dies, és bàsicament una font de negoci milionari per a uns pocs. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Agbar controla el subministrament domiciliari de l’aigua mitjançant l’empresa mixta Aigües de Barcelona (Agbar 70%, Criteria – La Caixa– 15% i participada per l’AMB en un 15%). Juntament amb Aigües de Barcelona, també SOREA, filial d’Agbar parti- cipa en el repartiment de les concessions privades de la ges- tió de l’Aigua.

A Europa un 70% de la població viu sota un model públic de gestió de l’aigua. Als Països Catalans els darrers anys el preu de l’aigua s’ha incrementat un 37%. Destaca el Principat amb un increment del 65,6% i es relaciona amb el fet que a Catalunya tan sols un 17% de la població viu sota el model públic de gestió de l’aigua. La privatització del subministra- ment d’aigua afecta a un 92% de la població de l’Àrea Metro- politana de Barcelona, la ciutat on més s’ha encarit el m3 en els darrers anys, un increment del 2’31 euros.

La relació directa entre l’administració de les polítiques d’austeritat degut a la crisi capitalista, la depauperació de les treballadores i treballadors i l’augment del cost de la vida van fer que la municipalització de l’aigua es convertís en una reivindicació acceptada per amplis sectors de la societat. En un dels eixos principals de la campanya electoral tant de les candidatures que conformen la CUP-PA com de les que for- men Entesa, especialment de Barcelona en Comú i que ara governen tant la ciutat de Barcelona com a l’Àrea metropoli- tana de Barcelona.